|
|
 |
 RECICLAJES Moneo Navarro Baldeweg EMERGENCIAS Soldevila-Llorens Experimentar CONTACTOS Carpenter Alvargonzález HOSPEDAJE Circo Diccionario L'Informatiu CONTRIBUCIONES Gaudio Treanor Tella Rojas CAFÉ-GOURMET Abalos & Herreros Ruiz de Elvira HOMELESSPAGE ¿Qué decir? ANC Marble's Eyes YOUNG ANIMALS Nov-Dec ARENA DIGITAL Wam-l Invitados y Enlaces Escribir a WAM Escribir a L'Informatiu |
Park Güell: L'enginy amagat (1)
 Al centre del nou barri, Gaudí hi va situar una gran plaça que feia les funcions de centre social. La meitat d'aquesta plaça es recolza sobre d'una impressionant columnata, l'anomenada Sala Hipòstila, destinada a lloc de mercat. L'explanada superior havia de servir, a més a més, com a recollidor de l'aigua de la muntanya que, un cop filtrada per les capes de sauló i grava del paviment, s'emmagatzemava en una cisterna subterrània. El conjunt monumental es va completar amb dos pavellons situats a l'entrada i una espectacular escala de ceràmica. Les obres d'urbanització es van dur a terme en dues fases entre 1900-1903 i 1907-1912. Però l'operació va ser un fracàs absolut i sols es van arribar a construir dues cases. L'any 1914 es van paralitzar definitivament els treballs. L'Ajuntament de Barcelona va comprar, l'any 1922, la finca i, d'aquesta manera, el conjunt d'infraestructures projectades per Gaudí del que hauria pogut ser un barri exemplar de la ciutat, va transformar-se en parc públic.
Després d'un primer informe sobre l'estat general del parc es va decidir actuar a la Sala Hipòstila i al banc, ja que eren els elements més deteriorats. Els treballs de restauració van haver d'afrontar dos tipus de problemes. D'una banda calia refer el sistema estructural, amb patologies extenses i en un estat de degradació avançat i d'una altra, era necessària una reparació important del revestiment ceràmic i de la pedra artificial. En aquesta primera part del reportatge analitzarem l'aspecte estructural de la intervenció mentre que el número següent el dedicarem als recobriments. L'anàlisi de l'edificació
Al moment d'iniciar el projecte no hi havia informació completa sobre el funcionament estructural de la sala. Hi havia punts foscos com ara els voladissos que sustenten el banc. Aquesta manca d'informació és un problema comú a la major part d'obres d'aquest període ja que, si bé existeixen treballs teòrics, falta una comprovació detallada sobre el terreny. El juny de 1986 es va elaborar un informe a partir de les prospeccions fetes sota la supervisió de l'equip d'arquitectes que havia rebut ja l'encàrrec de la restauració. L'objectiu era aprofundir en el coneixement del sistema estructural del conjunt i determinar les resistències per a poder evaluar els nivells de seguretat. El programa de cales va permetre determinar amb força precisió el funcionament del diversos elements i el seu grau de conservació. L'estudi, però, no va arribar a totes les parts del conjunt; així, no es va detectar l'elevat grau de deteriorament dels revestiments de les columnes i de l'arquitrau. Analitzant les dades obtingudes en les prospeccions, no podem parlar d'una diagnosi, tal com s'entén avui, és a dir, amb una metodologia de treball quant a programació, anàlisi de resultats i conclusions, adreçada a determinar l'estat de totes les parts de l'edifici. Aquesta manca de diagnosi inicial es va compensar amb un fraccionament del projecte en unitats d'intervenció reduïdes fetes de manera consecutiva. Això va permetre aprofundir en els problemes a mesura que es realitzava cada fase i poder planificar amb major coneixament la següent, introduint-hi les modificacions necessàries. També la llarga durada de l'obra -vuit anys- ha estat importantíssima en el bon resultat final ja que ha permès investigar en els materials i en les tècniques de la intervenció i, fins i tot, formar el personal de l'obra. L'estat de l'edificació Les patologies més importants detectades arran de les prospeccions i al llarg de l'obra eren les següents: 
1. Impermeabilització. Mal funcionament a causa, sobretot, de les esquerdes en les capes de rajola de les voltes i dintells, l'obstrucció dels baixants, per culpa dels sediments, del sistema de drenatge.2. Corrosió dels elements metàl.lics. La utilització massiva del fleixos cargolats per armar les peces de ceràmica que treballaven flexionades o traccionades ha generat una enorme quantitat de problemes a causa de la corrosió per manca de protecció, que s'accentua en els llocs on hi ha humitat. Això ha provocat, d'una banda, el col.lapse estructural d'algunes peces, especialment dels dintells de la Sala Hipòstila i, de l'altra, a causa de l'expansió, el despreniment del trencadís. També ha afectat tota la pedra artificial, de les columnes i de l'arquitrau, feta amb rajola i morter de calç armat amb fleixos. 3. Assentaments diferencials. A causa del pendent del terreny natural i de les empentes horitzontals, tant de l'aigua emmagatzemada a la cisterna com de les columnes inclinades, s'ha produït un trencament del mur perimetral de la cisterna i un desplaçament de la base d'algunes columnes. 4. Deformacions tèrmiques. La manca de juntes de dilatació va fer que es produïssin importants esquerdes en els elements més febles, especialment al banc. El conjunt ha resistit, malgrat tot, força bé aquests esforços a causa de la seva elevada deformabilitat i l'acció de tornapuntes de les columnes perimetrals inclinades. Per contra, tot el sistema basat en la compressió havia funcionat correctament. 1. Sostre de la Sala Hipòstila. En primer lloc es va recalçar la fonamentació del mur de contenció de la cisterna i de les columnes perimetrals mitjançant pilotatges d'injecció amb els sistema <<Jet-Grouting>>. Es va enderrocar la part inferior dels dintells --el cap de compressió de rajola estava en bon estat-- eliminant els fleixos d'acer. Es va col.locar una nova armadura d'acer protegida amb resines i, a través de dos forats a cada extrem del dintell, es va passar a la part superior per crear uns topalls del cap de compressió. Es va col.locar un encofrat de polièster --emmotllat prèviament d'un dintell en bon estat-- i es va omplir des de dalt amb morter d'alta resistència molt fluid (1.200 Kp/cm2). Es van segellar totes les esquerdes de les voltes i es va eliminar l'armat de fleix substituint-lo per un petit cèrcol perimetral. Amb la finalitat de permetre el treball independent de voltes i dintells es va col.locar una làmina separadora de poliuretà. Tal com s'havia apreciat en les primeres prospeccions, l'estructura metàl.lica del voladís estava en bon estat de conservació. Aquesta estructura, de gran complexitat espacial, estava formada per perfils laminats en forma de I, units per mitjà de plaques reblades. Es va realitzar una neteja amb raig de sorra i després es van protegir amb una pintura d'epoxi-asfalt. Un cop resolta l'estabilitat del sostre de la plaça es va procedir a la seva impermeabilització. En primer lloc es va col.locar una capa de polibreal amb cautxú pur sobre tot l'extradós de la plaça, per tal que fes de barrera de vapor. Damunt s'hi va posar un geotèxtil de protecció i es va omplir, fins a arribar als zènits de les cúpules, amb arlita expandida emmorterada. Sobre aquesta capa, que tenia els pendents pel desguàs, es va col.locar la làmina impermeabilitzant de PVC. Al damunt s'hi van superposar diverses capes de grava, de diferents granulometries. Dintre de les capes de grava s'hi van incorporar una xarxa de tubs de drenatge de PVC per augmentar la velocitat d'evacuació. Els baixants, que inicialment eren un senzill forat deixat al centre del pilar, es van encamisar amb tubs de PVC fins a la cisterna. També es va construir una pantalla de pedra de 3m de profunditat amb un drenatge per interceptar l'aigua provinent de l'escorriment de la muntanya i evitar el pas d'aquesta al damunt de la sala.
2. Restauració de l'arquitrau 
També durant el procés d'obra es va apreciar el deficient estat de les peces d'aplacat que formaven l'arquitrau. Es va substituir tota la pedra artificial existent per una altra armada amb varilles d'acer inoxidable. Aquestes peces disposaven d'ancoratges i un cop col.locades s'emplenava la part posterior amb morter sense retracció. Les gàrgoles també es van reproduir i es van col.locar fundes de plom en els desguassos per assegurar la seva durabilitat. 3. Reforç de les columnes  
Durant la primera fase de l'obra es va comprovar que el revestiment de les columnes de la Sala Hipòstila estava en mal estat. Les columnes estaven aplacades amb unes peces de pedra artificial formada per ceràmica armada i morter de calç i no per un estucat com inicialment es pensava. El procés va començar arrancant tot l'aplacat per deixar la pedra al descobert. Després es va regularitzar la superfície i es va col.locar una armadura vertical de barres corrugades d'acer inoxidable lligades amb un cèrcol helicoïdal del mateix material. A continuació es van col.locar els nous aplacats de pedra artificial que s'utilitzaven com a encofrat perdut i s'omplia amb morter d'alta resistència. Es va dissenyar un sistema per subjectar les peces durant el procés d'emplenat que es feia filada per filada. L'encamisat resultant té un gruix aproximat de 8 cm. Al capitell es repetia la mateixa operació i es deixava per col.locar una darrera peça de la part octogonal, per permetre el correcte reblert del massís. Anàlisi arquitectònica: Joan Sabaté Estudi econòmic: Aumedes/Peña Les fotografies que acompanyen aquest reportatge han estat cedides per la direcció facultativa de l'obra Construir decorats Fructuós Mañá Arquitecte Fa molts anys, quan vaig tenir el primer contacte professional amb el Modernisme, em vaig adonar que les relacions que coneixia entre forma-espai i sistema constructiu no es complien ni de bon tros. Els recursos constructius s'utilitzaven d'una manera semblant com ho fan els que construeixen decorats, emprant l'estructura de fusta que els suporta com un recurs que no té vinculació amb el que es vol mostrar. Les eines constructives en el Modernisme eren un mitjà per aconseguir allò que era fonamental: un particular concepte de forma-espai sense patir ni un instant per possibles mancances en la relació arquitectura-suport. Aquesta mancança hauria estat un aspecte episòdic si no fos que en depengueren dues qüestions de gran transcendència. La primera, positiva: els espais modernistes arriben a ser tan singulars que difícilment trobem un pas endavant semblant si no és en el barroc. Però n'hi ha una altra de clarament negativa: el poc rigor amb què es plantejà la durada de les obres i, més concretament, la manca de protecció dels elements de ferro. Els pinacles de l'Hospital de Sant Pau o l'estructura de suport dels carreus de la Pedrera, són exemples de la trivialitat amb què es va utilitzar el ferro en aquella època. Pensant en termes de construcció, els monuments modernistes estan plens d'aspectes que deixen perplex el tècnic d'avui. Hi ha principis d'industrialització evidents. A la plaça del Park Güell, el banc, les llindes i les voltes van ser parcialment prefabricats. L'estructura metàl.lica de suport del banc és un prodigi d'equilibri, però els acers plans d'armat de les llindes estaven envoltats d'una ceràmica necessàriament humida pel fet de romandre sota el paviment terrós. Els pilars, per on circula l'aigua de pluja fins a la cisterna, són de pedra i calç, amb símptomes de descomposició. Les parets de la cisterna, que actuava de contrafort a tracció de les empentes dels pilars perimetrals, resultaven insuficients... Tant és així que aquest monument, aparentment d'una gran solidesa per l'efecte dels pilars de la Sala Hipòstila i la pesantor de l'arquitrau, va haver de ser objecte d'una gran intervenció de consolidació. Retornar la resistència Ana Moreno Arquitecta tècnica El 1988 José A. Martínez Lapeña i Elias Torres em van proposar col.laborar en la restauració del Park Güell. Treballar amb ells ha estat un gran aprenentatge sobre la importància d'establir criteris adequats a l'hora d'intervenir en el patrimoni arquitectònic, sobre el valor que té un projecte ben desenvolupat i sobre la senzillesa de construir quan es tracta de posar en pràctica solucions en les quals hi ha hagut una reflexió. Vam iniciar els treballs amb petites intervencions: restauració de la tanca del carrer Olot, reconstrucció de part dels viaductes, i treballs puntuals. La documentació de què disposàvem era ben poca. Vam haver d'aixecar plànols i ja llavors van començar les tasques de recerca dels materials que s'havien de fer servir. Visites al Museu de Ceràmica, converses amb ceramistes, especialistes i recerca de material gràfic començaven a ser una part de la feina. Quan vam descobrir el sostre de la Sala Hipòstila, l'aspecte que presentava era una mostra d'enginy. Malgrat tot, la innovadora tecnologia no havia superat el pas del temps, les cúpules presentaven esquerdes, els dintells estaven molt deteriorats i els baixants de les columnes estaven embussats. El criteri d'actuació va ser retornar la resistència a aquells elements, alleugerir el pes de les terres de reblert i impermeabilitzar la coberta, respectant les formes originals. Un cop restaurada l'estructura i refeta la coberta, mancava revestir els nous dintells amb trencadís de les mateixes característiques que el que hi havia. Vam aprendre-hi tots plegats els colors, la talla de les peces, la mida i, sobretot, la unió amb les zones en les quals no s'havia intervingut. Més endavant vam restaurar l'arquitrau, que presentava patologies similars a les dels dintells. Aquest cop es va resoldre fent un cèrcol perimetral de formigó armat i ceràmica i recobrint-ho amb pedra artificial armada amb acer inoxidable. Les darreres intervencions sobre les columnes i paviment de la Sala Hipòstila i el banc tanquen aquest cicle de set anys en els quals la feina s'ha anat fent poc a poc, possibilitant una intervenció amb tota la cura que el monument precisava. Qualitat i bona execució Luis García Guillén Cap d'Obra L'objectiu era molt clar: qualitat i bona execució per sobre de tot, restauració al 100% sense objectius econòmics. El resultat final és del tot satisfactori, tant en la consolidació estructural com en la fidelitat cromàtica als acabats de ceràmica, com molt bé es comprova en visitar de nou el recinte. A causa de les esquerdes detectades a la part inferior de la cisterna es feren proves de comprovació de resistència del terreny. La resistència calculada era inferior als 2 kg/cm2. Es va decidir emprar el sistema Jest Grouting d'alta pressió. El projecte també preveia la reparació de la plaça, intervenint en dintells i voltes, sense actuar a les columnes i a l'arquitrau perquè el seu estat aparent era correcte. En començar amb els dintells ens vàrem adonar que les fustes de les columnes queien a trossos i, més endavant es va comprovar que el revestiment de l'arquitrau presentava un important risc de despreniment. Per a la reparació dels dintells es varen estudiar diferents hipòtesis i, amb Fructuós Mañá, es va decidir la intervenció que s'ha dut a terme. Per a la realització dels dintells es van construir motlles de polièster, dos que eren extensibles perquè es poguessin adaptar a les possibles variacions, però que finalment no varen ser necessaris a causa de les toleràncies entre les diferents peces. |
 |
